Benvinguts
Aquestes pàgines contenen una gramàtica bàsica de la llengua de signes catalana (LSC) i s’hi representen alguns dels aspectes més importants d’aquesta gramàtica. Per les seves característiques i pel fet de tractar-se de la primera descripció gramatical d’aquesta llengua, no pretén ser exhaustiva. Esperem que l’esforç realitzat per elaborar aquest material serveixi de punt de partida per a altres investigacions parcials sobre aspectes específics de la gramàtica de l’LSC.
Aquest material està dirigit, en primer lloc, als mateixos signants d’LSC que estiguin interessats a conèixer les propietats gramaticals bàsiques de la seva llengua. Per aquesta raó, serà útil als alumnes sords dels nivells de primària i secundària, així com als professors d’LSC, a qui pot servir com a material de suport per a la preparació de les classes d’ensenyament d’aquesta llengua. Naturalment, aquesta gramàtica també serà d’interès per qualsevol persona que vulgui adquirir coneixements essencials sobre l’estructura de l’LSC, ja sigui amb objectius professionals com ara la interpretació o la investigació, ja sigui per pur afany de coneixement. Per tot això, hem intentat fer la descripció gramatical utilitzant les mínimes nocions tècniques possibles.
Aquestes pàgines es presenten principalment en llengua de signes catalana, traduïda a diverses llengües orals com són el català, el castellà i l’anglès, i està organitzat a partir dels diferents temes que podem veure a la part superior. Aquests temes presenten una explicació teòrica que sempre s’il·lustra amb diferents exemples. Cada tema, a la vegada, està dividit en subapartats on es tracten diversos aspectes més específics d’aquest tema general.
Com que els temes gramaticals no són compartiments tancats, en més d’una ocasió des d’un tema es farà referència a un altre tema perquè existeix una relació en algun punt. Això es realitzarà a través d’un hipervincle en el text escrit i es marcarà amb una línia de subratllat. A més, trobareu que alguns dels termes apareixen marcats en negreta. Això vol dir que aquestes paraules apareixen al glossari de la gramàtica. Quan cliqueu al damunt s’obrirà una finestra amb el signe. De manera alternativa, també es poden veure tots els signes continguts en el glossari en fer clic a la icona corresponent de la pantalla.
Atès que l’ús de les glosses implica un coneixement previ de les convencions utilitzades en l’estudi de l’LSC, hem recorregut exclusivament a la traducció oral que en alguns casos és aproximada i és una possible traducció. Aquesta traducció no correspon a la glossa, sinó al signe en aquella oració en particular.
Per utilitzar aquest material, la pantalla de treball s’organitza de la següent manera: a la part superior trobem un menú amb els diferents temes en què es divideix aquesta gramàtica. En clicar-hi, accedim directament a la primera pàgina del tema en qüestió. Al marge esquerre de la pantalla, trobem l’índex del tema a què hem accedit. Com que cada tema es divideix en subapartats, podem accedir-hi directament fent clic al damunt.
La llengua de signes
La llengua objecte d’estudi en aquest material és la llengua de signes catalana, que és la llengua de signes utilitzada per la població de persones sordes signants de Catalunya. Malgrat la creença general més estesa, la llengua de signes no n’és una, única i universal, utilitzada per totes les persones sordes del món, sinó que existeixen una multitud de llengües de signes que han anat seguint els seus propis processos històrics d’evolució i que han donat lloc a llengües diferents, com ara l’LSC, l’LSE, la BSL, l’ASL, l’LSF, etc., i a diferents varietats dialectals d’aquestes.
Les llengües de signes i les llengües orals presenten molts elements comuns, ja que ambdós tipus són llengües naturals dels éssers humans, però també existeixen altres elements que les diferencien i aquests deriven de la modalitat en què les llengües s’articulen i es perceben.
Entre els elements compartits destaca el fet que ambdós tipus de llengües presenten una organització estructural comparable, si les analitzem amb suficient detall. Ambdues utilitzen el mateix tipus d’unitats gramaticals. D’una banda, la llengua oral presenta els fonemes i la llengua de signes, els components bàsics. La primera està formada de paraules i la segona, de signes. De l’altra, ambdues llengües estan dotades d’oracions que formen el discurs.
Aquesta visió desencaixa, doncs, amb les idees generalitzades que la llengua de signes s’assembla al mim, o que és una simple traducció de la llengua oral a un sistema de gestos. Precisament, el contingut d’aquestes pàgines s’organitza entorn d’aquests nivells d’anàlisi de la llengua que acabem de mencionar.
A més, totes les llengües naturals són utilitzades per les persones amb l’objectiu de satisfer les necessitats comunicatives i expressives d’una comunitat concreta. En aquest sentit, per tant, es pot dir que ambdues tenen la mateixa importància i que cap resulta ser ‘millor’ que l’altra. Aquest tipus de consideracions tenen a veure sovint amb situacions d’opressió social o política.
Llengua de signes i llengua oral
Un dels punts en què la llengua de signes i la llengua oral es diferencien és en l’amplitud d’ús de determinades categories gramaticals. Per exemple, en llengua de signes les formes per indicar relacions espacials o de moviment són molt més riques que en la llengua oral, o l’ús de l’espai amb verbs de concordança és central. Però aquestes diferències són les que apareixen sempre que es comparen dues llengües, siguin les que siguin, i més quan les llengües comparades pertanyen a modalitats diferents. Parem-nos en aquest punt.
Potser la diferència més clara entre la llengua de signes i la llengua oral és en els seus canals de producció i percepció, el que coneixem com a modalitat. La llengua oral es percep per l’oïda i, en canvi, la llengua de signes, per la vista. La primera es produeix amb la veu, i la segona amb les extremitats superiors, el cap, la cara i el tronc. Les llengües de signes se situen, doncs, en la modalitat gestovisual, mentre que les llengües orals ho fan en la modalitat oroauditiva.
Diem que el mode de producció de la llengua de signes és fonamentalment a través de les extremitats superiors perquè, com ja veurem en el primer tema, existeixen altres components dels signes que no s’articulen precisament amb les mans i que tenen un paper bàsic com a part d’aquests.
Aquesta diferència de què acabem de parlar no mostra altra cosa que una modalitat diferent entre ambdues llengües, fet que porta a lògiques diferències en l’expressió d’aquestes. Per exemple, la llengua de signes fa un ús de l’espai, que permet situar objectes o persones, i és una característica pròpia de la llengua de signes que en llengua oral no es desenvolupa amb la mateixa amplitud o claredat. A més, el fet que les llengües de signes disposin de diversos articuladors permet un grau major de simultaneïtat en l’expressió, en comparació amb les llengües orals.